Misèria i caos

Una de les coses que m'ha impactat més fins ara és la misèria que regna en els carrers de Dakar, única ciutat visitada, de moment. 

Ahir dia 18/07/15 vam anar a la primera escola per començar la millora de la infraestructura wifi. L'escola es diu Sam Sam i es troba a 20 minuts de Nôtre Dame. Bé, 20 minuts pels carrers de Barcelona. Pels carrers senegalesos les coses funcionen... de manera diferent. Mai havia vist una situació tant caòtica com la de les carreteres d'aquest país. Un país on semàfors, senyals de trànsit o cinturons tenen poca utilitat. Cotxes per tot arreu, en totes les direccions i a totes les velocitats. La majoria són vehicles que a casa nostra no passarien ni la primera revisió de la Itv. Potser sense una porta, un vidre o un retrovisor. Encara no n'he vist cap amb un velocímetre en funcionament. 

El trajecte fins a l'escola va durar 45 minuts i dins del taxi hi anàvem 6 persones. El conductor, el nostre responsable Kadjipou Mendey, Guy pels amics, i nosaltres quatre esclafats al darrera. Però això no és tot. En un moment donat, quan anàvem per l'autopista, el taxista es va equivocar de sortida i enlloc de seguir i incorporar-se de nou més endavant, va decidir dirigir-se a la cuneta i fer marxa enrere fins a tornar a entrar a l'autopista, on els cotxes circulaven a 110 km/h, teòricament. Una maniobra que a Barcelona hauria significat una retirada de carnet, aquí va passar desapercebuda, com moltes altres infraccions. 

A més a més, hem descobert que aquí és costum conduir i rentar-se les dents, a la vegada. La majoria dels conductors porten una branca a la boca i la van movent per tal d'anar treient restes de menjar. I no només ho fan els conductors, a la nostra comunitat també n'hi ha que ho fan després de cada àpat.

Durant el trajecte, ja de per sí molt entretingut, vaig decidir abandonar el control de la conducció i em vaig centrar en observar el que realment passava a l'exterior. Carrers poc definits i plens de brossa, una olor terrible, habitatges destruïts o abandonats a mitja construcció, barraques, intents de comerços fets amb quatre fustes... I la gent, nens des de 3 anys caminant sols pels carrers, demanant almoina. Nenes de potser 7 anys cuidant els seus germans petits, penjats a l'esquena amb una mena de mocadors. Dones amb vestits ben llargs, carregant aigua, fruita o altres aliments i/o objectes damunt del cap. Homes estirats al terra, altres intentant vendre alguna cosa per tal de guanyar-se la vida... La veritat és que la imatge era bastant impactant. I durant tot el viatge no va canviar gaire.